CONCERTS DE NADAL

Dilluns 22 i dimarts 23 de desembre han actuat els grups d'arpes en els concerts de Nadal. Aquí teniu enregistrades totes les actuacions.

Marta, Meritxell i Galileo toquen Ara ve Nadal, popular catalana:

Marta, Meritxell i Galileo toquen Cada dia al dematí, popular francesa:

 

Marina, Isaac, Lia i Elsa toquen Ara ve Nadal i Cada dia al dematí:

M. Andrea, Laura, Irina i Adrià toquen Cançó d'un altre temps, de S. Chefson:

M. Andrea, Laura, Irina i Adrià toquen Savez-vous planter les choux?, popular francesa:

Helena, Angèlica, Carlota i Laura toquen Stantipes, dansa medieval amb una mica de collita pròpia ;-)

Maria, Ainhoa i Tamara toquen Les angneaux dansent, de M. Grandjany:

Queralt, Laura, Alejandro i Adrià toquen The thorn birds, de H. Mancini:

Descarregar vídeo

Queralt, Laura, Alejandro i Adrià toquen The Lord of the Rings, de H. Shore:

ENHORABONA A TOTS, 

I BON NADAL!!

LES ARPES NAPOLITANES

Aquest diumenge 14 de desembre hem visitat el Museu de la Música de Barcelona.

A les 11:00h hem seguit la visita comentada a la col·lecció d'instruments:

Hem descobert la millor col·lecció de guitarres del món... una d'elles té la caixa de ressonància feta de cartró!

I a les 12:00h hem assistit al concert de la Mara Galassi (arpista professora d'arpes antigues a l'ESMUC) i l'Anaïs Oliveras (soprano). La Mara ha tocat dues arpes, una que pertany al fons del museu i ha estat restaurada recentment. Es tracta d'una arpa d'Amèrica llatina del s. XVIII, i és diatònica:

Segons ens ha explicat la Mara en començar el concert, aquest tipus d'arpa es feia servir per  a la música popular. L'altra arpa que ha tocat és una còpia moderna d'una arpa triple:

En acabar el concert, uns quants ens hem volgut fer una fotografia amb ella i les arpes:

I després la Mara ens ha aclarit alguns dubtes:

GRÀCIES, MARA, 

I FELICITATS PEL MERAVELLÓS CONCERT!

A més, hem descobert un poema de Jacint Verdaguer que parla d'un arpista de Nàpols (per això el títol del concert). A l'entrada de més avall el podeu llegir.

JACINT VERDAGUER, L'arpa

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d'una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d'una verge
d'aquella rodalia sobirana.
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i humil vassalla,
i sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda.

Un cap al tard tindria alguna pena
puix ella feu l'oració més llarga
i esgranà lo rosari més calmosa
barrejant amb sos grans alguna llàgrima,
i lo tornà a resar; li recaria
sola deixar l'amor de la seva ànima.
A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.

Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.

A un caire del portal lo jove es posa,
i passa els dits per los bordons de l'arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèltiques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliment d'amor i crits d'hosanna.

Lo temple escolta i, amb la boca oberta,
apar que a la boscúria li demana
si són los passarells que a voladúries
hi solen refilar a trenc d'alba,
amb aleteigs i música divina
desvetllant la natura endormiscada.

La mare seia al marxapeu del temple,
i jo, mig recolzat sobre sa falda,
i a tres dits de mos ulls l'instrument músic
omplia la rodona portalada.
Jo, mentres l'ona cèlica bevia,
primerenca regor de la meva ànima,
a través de les cordes, fonts perennes
per on lo paradís se m'hi vessava,
a aquell bocí de món que coneixia,
a la terra i al cel doní una ullada.
Que hermosos los trobí! per la finestra
de reixa d'or si jo els vegés encara!

(...) 

Vegí l'aubaga, los boscos i soleis,
nius de mos somnis
d'on lo més primerenc prengué volada.
I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, oh serres de la pàtria!
i al pondre's damunt seu l'astre del dia,
corona d'or irradiant de flama,
engolir-se'l vegí l'alt Pedraforca
fet un vesuvi atapeït de lava,
i entre el floreig d'estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia
vegí en lo cel la Musa Catalana!

JACINT VERDAGUER (1845-1902) 
                                Pàtria, 1888

JACINT VERDAGUER, Somni d'infant

Quin somni tinguí tan dolç
un dematí a punta d’alba!
Ja fa mig segle, i ho tinc
tan present com si fos ara.
Somnií que en bressol d’or
un angelet me bressava:
eren blavencs els seus ulls,
sa cabellera era llarga,
sa cara era un pom de flors
que amb mos llavis jo rosava. 

Perquè jo dormís a pler
en sos dits tenia una arpa,
plena de noves cançons,
plena de velles tonades,
que rajaven a bell raig
com del Canigó les aigües.
Acabades les cançons,
me despertà una besada. 

Ma mare era l’angelet,
aquell bres la seva falda,
i l’arpa n’era el seu cor,
lo que tant m’estimava! 

Ai! aquella arpa del cel
poc després se m’és trencada,
i encara aquelles cançons
ressonen dins la meva ànima;
encara mon cor ne viu,
encara ma lira en canta;
¡si les arribo a oblidar
seré un aucellet sense ales!

Mes ai! l’hermós angelet
qui bressant me les cantava,
tot bresant-me en un bres d’or
un dematí a punta d’alba,
al volar-se’n cap al cel,
per què en la terra em deixava?

          JACINT VERDAGUER (1845-1902)